Records de la Boqueria

Quan vaig començar a treballar l'any 1958 jo tenia onze anys. Ara no estaria permès; els pares em varen portar a la parada de peix que teníem a la Boqueria, i el primer que varen fer va ser dir-me que havia d’obeir el que l'Anita em manés. L'Anita era una dependenta de tota la vida, i així va ser.

 

De cop em vaig trobar fora del col·legi, llevant-me a les quatre del matí per acompanyar el pare a comprar peix i passar la resta del matí a la Boqueria, la Boqueria del barri chino, la Boqueria sense turistes, la Boqueria canalla, la Boqueria refugi dels perdedors d'una guerra; i és clar, quan dic la Boqueria vull dir el seu entorn, el barri, Robadors, Sant Ramon, Hospital i la seva gent, “les senyores que fumaven" i que, després que la flota americana arribés a port, et venien a comprar amb dòlars i compraven el millor de la parada; els quioscos que d’amagat et venien les revistes franceses amb senyores mig nues. Això als onze anys va ser molt dur. Sí, a la tarda anava a estudi, però m'adormia; l’escalfor de la classe i l'hora que em llevava podien més que l'interès pels estudis.

 

Per què faig aquesta reflexió? Doncs perquè crec que tots, quan ens fem grans, repassem allò que hem viscut i, segurament de manera equivocada, pensem que si les coses haguessin anat d'una altra manera ara tot seria diferent.

 

De totes maneres, el que he explicat en primera persona és el reflex de molts comerciants catalans, de molts; gent esforçada, treballadora, que hem viscut una època que ara costa d'explicar i d'entendre, però que cal donar a conèixer. Tal com van les coses, potser del petit comerç català només en quedarà, com deia Josep Maria Folch i Torres, les pàgines viscudes.