Paquita la “pintora”

Feia molts anys que no sabia res d'ella, creia equivocadament que ja no seria al món dels vius; però no, la "pintora" estava asseguda davant meu prenent un tallat i amb una lucidesa que als seus 86 anys era envejable, amb força a la veu, arreglada, magnífica. 

Com passa cada any pels volts de Nadal, moltes persones de l’ofici que fa anys que estan retirades baixen un dia a Mercabarna per rememorar aquells temps de feina i de goig que tots ells han deixat enrere, i un dia acompanyen els fills o els nets, i mentre aquests fan la feina ells prenen un tallat al bar esperant que algú els reconegui i els digui que bé que es conserven. Ells aprofiten llavors per parlar de la seva època, de les seves vivències i repetir-nos a tots que ara la feina és molt còmoda i que a la seva època era molt més dura, i en això tenen molta raó. La Paquita, en veure’m em va cridar i va fer que m'assegués amb ella –"vine, que parlarem”, em va dir. Jo, obedient, ho vaig fer i ella va començar preguntant-me per la salut, per la família i mil coses més per passar directament al tema que portava al cap –: “escolta, Sunta (aquest és el meu nom comercial), tu que ara manes al gremi, per què no fas que als petits peixaters que tenim tanta feina per tirar endavant el govern ens pagui per la feina que fem?”. Caram, quina sorpresa vaig tenir! Això anava fort i vaig haver de pensar la resposta, la veritat és que tenia raó, i així li ho vaig dir. Evidentment, cobrar no, però no pagar sí que seria factible si els diferents governs entenguessin el nostre esforç; cosir-nos a impostos no ajuda a fer-nos grans. Potser caldrà estudiar la proposta de la "pintora" perquè no va gens desencaminada, la reducció impositiva dels empresaris petits s'ha d'entendre com una inversió per fer créixer les empreses i això sempre és bo.

Xat de PIMEC
Selecciona un departament
Un moment si us plau.