Barcelona, un gran teatre

El teatre sempre ha estat l’expressió bufa o dramàtica de la vida. No seré jo, un petit peixater, qui es posi ara a pontificar sobre Valle Inclán o Mercè Rodoreda, això no; però sí que intentaré esbrinar quin gènere teatral s’està interpretant a l’Ajuntament de Barcelona aquestes darreres eleccions, i no és fàcil.

Primer vàrem tenir la nit de les eleccions, una obra costumista assossegada i previsible; tot seguia el guió, fins l’endemà, en què tot va canviar i va aparèixer el suspens, que va durar fins al dia de la proclamació de l’alcaldessa. Allà vam poder veure ja la trama d’intrigues que ens havien portat fins aquell desenllaç.

Però no va acabar aquí el teatre, no, i ara!; llavors va aparèixer el vodevil francès: jo no volia, jo no el conec, jo soc el galant, tot això trufat d’uns titelles que es bellugaven per distreure’ns de la veritable obra que s’estava portant a terme, el drama.

Sí, el drama, perquè en el fons d’aquesta gran obra podem veure’n les misèries humanes, els instints més baixos i una pobra, trista i dissortada ciutat, Barcelona, la gran mare, la que tots fan seva només en benefici propi sense cap mirament pels que lluitem per fer-la gran.

Per acabar de guarnir aquesta excel·lència teatral, una traca de llum i color, l’escapisme: jo surto d’aquí i aparec allà, i tots amb les seves raons, quin cinisme!

És evident que si Victor Hugo hagués conegut la vergonya d’aquests pactes i conxorxes, Els Miserables haurien tingut un altre escenari.

 

Àlex Goñi  i Febrer
President de PIMEComerç

Xat de PIMEC
Selecciona un departament
Un moment si us plau.