De Nadal ençà sembla que estem vivint en una bombolla estranya, irreal, però a la qual ens aferrem d'una manera compulsiva, quasi inconscient, sense qüestionar-la ni posar-la en dubte; la necessitem.
D'entrada, la primera ombra ja és que en diguem xineses i no són de la Xina. Segons la Viquipèdia, són oriündes de Java des de fa més de 5.000 anys, jo evidentment no em refereixo al fet antropològic físic; no, jo em vull referir a l’efecte de distracció i d'entreteniment que tenen sobre la societat.
Ara fa dos mesos que em van fer confiança per assumir la responsabilitat de posar-me al capdavant de la direcció de PIMEComerç, decisió que vaig assumir amb compromís, il·lusió i amb el màxim respecte per tot el teixit productiu que conforma el comerç d’aquest país. Per dur a terme aquesta nova tasca m’avalen els 29 anys treballant a PIMEC com a coordinadora institucional i com a responsable del soci col·lectiu, fet que m’ha donat la possibilitat durant tot aquest període de conèixer de primera mà les vostres inquietuds i problemàtiques.
Doncs sí, a la vida cal ser agraïts; igual que critiquem allò que creiem que no està ben fet o que no s'ajusta a les nostres demandes, també cal agrair totes aquelles accions o persones que fan que la nostra feina sigui més planera.
Sembla que en general sigui més fàcil criticar. A vegades ens pensem que, fent-ho, ens situem en una posició superior, que la crítica ens dona una pàtina d’estar més assabentats sobre el tema criticat i ens permet exercir-la amb més pompositat, convençuts que això alimenta el nostre ego i ens fa millors.
Cal tornar a la normalitat, cal tornar a portar una vida més humana, tocar, abraçar, olorar els nostres amics i coneguts, cal parlar mirant no només als ulls dels nostres interlocutors sinó que també cal que els veiem la seva expressió facial, els llavis, la gestualitat que forma part de la creença de la paraula.
Dos anys han calgut per passar d’un cert estat del benestar a un estat de la por. La pandèmia ens ha deixat molt tocats, tant econòmicament com anímicament, i la recuperació cada vegada sembla més llunyana. Ara que ens diuen que és similar a una grip, jo personalment no m'ho crec, i quan ens pensàvem que ja ens en sortíem se'ns presenta en l’escenari un augment brutal del preu de l'energia, un encariment de matèries primeres i una guerra a les portes de casa.
Si la meva iaia Magdalena visqués i pogués veure la situació del comerç a Catalunya em diria: "nen, hem trepitjat merda". I sí, la veritat és que portem dos anys carregats de problemes, primer una pandèmia que ens ha portat a confinaments brutals i al tancament de molts comerços, i a continuació a un augment desbocat dels preus de l'energia i de les matèries primeres; i ara una guerra a Europa de difícil pronòstic. Tot això ens crea finalment un sentiment social d'enuig i de rebuig que ens fa albirar una etapa d'intranquil·litat i de reivindicació.
Ahir vaig anar a la meva perruqueria del poble. És una perruqueria mitjana, senzilla, no és un gran saló. La meva perruquera, en endavant M, té contractades tres persones i ella també treballa a temps complet. Treballa de dilluns a dissabte. És mare de dos fills i li agrada fer esport.
Alcarràs no és una pel·lícula premiada, només, Alcarràs no és una pel·lícula en català, només, Alcarràs no és la història d'unes famílies pageses de la Catalunya profunda, només. Alcarràs és un cop d'aire fresc, net, que ens ha despertat de sobte d'un ensopiment perillós i malaltís que se'ns ha instal·lat dins de casa; però, per sobre de tot, Alcarràs és un seriós avís d'una realitat que vivim a Catalunya, la dualitat social i territorial, dels urbanites i dels primaris, dels que només ens re
Aquest darrer mes de gener, tot just encetant el 2022, he mantingut algunes converses amb diferents socis de PIMEComerç; i en totes elles ha aparegut, com a mínim comú denominador, la incertesa. Resumidament, aquesta incertesa podríem sintetitzar-la en dues qüestions principals: per una banda, l’esdevenidor a curt termini del comerç de proximitat, i, per l’altra, la inseguretat jurídica.