Validesa d’una gravació com a causa d’acomiadament disciplinari

07 juny 2022

El cas resolt pel Tribunal Suprem, en la seva sentència 285/2022, de 30 de març, tracta d’una persona treballadora que prestava serveis a la cafeteria i hostaleria de l’Aeroport Adolfo Suárez de Madrid-Barajas com a dependenta, i va ser acomiadada el 9 de maig de 2018 per haver comès diversos furts al seu lloc de feina.

L’empresa va instal·lar diverses càmeres fixes als punts de venda per intentar reduir i prevenir el problema persistent de la pèrdua produïda en el comerç. Es va informar la representació legal de les persones treballadores dels canvis d’ubicació de les càmeres i de la instal·lació de nous equips de vigilància a determinats punts amb especificació d’aquestes, i es va procedir a efectuar gravacions continuades amb comprovacions aleatòries de l’activitat de videovigilància. No es va comunicar a la persona treballadora la captació de la seva imatge durant la prestació de serveis, ni la seva utilització amb una finalitat disciplinària.

Ponderant els drets i els béns constitucionals en conflicte, el Tribunal entén que s’ha d’admetre la prova de videovigilància aportada per l’empresa per justificar l’acomiadament disciplinari de la persona treballadora. 

El Tribunal exposa que s’ha de tenir en compte que l’acomiadament va tenir lloc amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals. Per tant, conclou que en aquell moment era d’aplicació la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal (LOPD de 1999).

Destaca que la videovigilància és una mesura empresarial de vigilància i control per verificar el compliment, per part de la persona treballadora, a l’empara del previst a l’article 20.3 ET, de les seves obligacions i deures laborals.

Precisat l’anterior, el Tribunal diferencia entre els pronunciaments judicials on la videovigilància es realitza de forma oculta i aquells en què hi ha coneixement de la persona treballadora.

En el supòsit jutjat, el Tribunal considera que, de conformitat amb la doctrina constitucional i jurisprudencial interpretativa de la LOPD del 1999, el tractament de dades de caràcter personal del treballador conseqüència de la videovigilància no requeria el consentiment exprés de l'art. 6 de la LOPD del 1999 perquè es tractava d'una mesura adreçada a controlar el compliment de la relació laboral i que era conforme a l'art. 20.3 de l'ET. Només calia donar compliment al deure d'informació de l'art. 5 LOPD del 1999. Les càmeres estaven senyalitzades amb cartells adhesius que permetien que totes les persones presents a la cafeteria, tant persones treballadores com clients, tinguessin coneixement de la seva presència. A més, s'havia informat la representació legal de les persones treballadores.

El Tribunal Suprem exposa que cal ponderar els drets i béns constitucionals en conflicte; el dret a la protecció de dades del treballador o treballadora i el poder de direcció empresarial. Així doncs, considera que les gravacions obtingudes per les càmeres de videovigilància constituïen una mesura justificada, idònia, necessària i proporcionada per al fi perseguit i, per tant, es trobava justificada la limitació del dret fonamental a la protecció de dades de la persona treballadora i que, de conformitat amb la doctrina seguida per la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, no havia de concórrer nul·litat en la prova.

 

Més informació:

Marc Bueno mbueno@pimec.org

Compartir: linkedin share button
Xat de PIMEC
Selecciona un departament
Un moment si us plau.