Qüestions legals: Covid-19 i accidents de treball

11 abril 2020

Una de les mesures urgents de protecció de la salut pública que va establir el Reial decret llei 6/2020, de 10 de març, va ser la consideració excepcional de situacions assimilada a accident de treball de:

  • el contagi del virus Covid-19.
  • l’aïllament preventiu que per als casos possibles, probables o confirmats prescriu el procediment d’actuació enfront de la infecció per SARS-CoV-2 establert pel Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries.

Aquesta assimilació a l’accident de treball de les situacions esmentades es va fer exclusivament als efectes de meritació de la prestació econòmica per incapacitat temporal –que la norma també qualificava en aquests casos d’excepcional- i per tal d’atendre la protecció social dels treballadors afectats, que passaven a percebre el 75% de la base reguladora amb caràcter retroactiu al diagnòstic o a la data a la qual es va acordar l’aïllament.

El Criteri 4/2020, de 12 de març, de la Direcció General d’Ordenació de la Seguretat Social va afegir que l’assimilació no es feia extensiva a l’assistència sanitària, la qual s’ha de considerar com a contingència comuna i no professional excepte que s’acredités el contagi de la malaltia amb causa exclusiva en el treball en els termes que per a la qualificació de l’accident de treball s’estableixen a l’article 156 de la Llei General de la Seguretat Social.

La Disposició final primera del Reial Decret-llei 13/2020, de 7 d’abril, ha modificat l’article 5 del R.D.-Llei 6/2020, que va ser el que va introduir aquesta assimilació, i li ha afegit allò que ja aclaria l’esmentat Criteri 4/2020, és a dir, que si queda acreditat el contagi per causa exclusiva del treball en els termes legals que amb caràcter general estableix la LGSS, llavors aquesta situació es considera accident laboral a tots els efectes que se’n derivin.

També ha afegit l’assimilació excepcional a accident de treball a una tercera situació:

  • la impossibilitat legal de sortir del municipi on el treballador tingui el seu domicili a conseqüència del confinament de la seva població decretat per l’Autoritat Governativa.(és el cas per exemple de les restriccions als municipis d’Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena decretades per Resolució INT/718/2020, de 12 de març de 2020, de la Generalitat de Catalunya, i van ser prorrogades per Ordre SND/290/2020, de 26 de març, que es van aplicar des de les 21.00 h. del dia 12/03/2020 fins al seu aixecament el 06/04/2020).

Per tant, aquestes situacions no constitueixen un accident de treball sinó una situació assimilada als exclusius efectes de la prestació econòmica per incapacitat temporal.

La qualificació d’accident de treball requereix aplicar, adaptades a la seva casuística pròpia, les regles generals de l’article 156 LGSS.

Dins del concepte d’accident de treball s’hi inclouen les malalties no professionals que contregui el treballador sempre que quedi acreditat que el treball va ser l’únic i exclusiu causant d’aquestes. Així per exemple, la doctrina judicial assenyala que “la grip es contagia pel virus que la causa podent ser múltiples les persones que contagien però si es demostra que va ser un company de feina, la seva causa és única, derivada del treball, sense més element causal, per la qual cosa s’ha de qualificar d’accident de treball”.

En un context de pandèmia és evident la dificultat d’acreditar si en cas de contagi la persona transmissora és una companya de feina.

Per aquesta raó adquireix importància la presumpció legal que estableix que, llevat de prova en contrari, són accidents de treball les lesions que pateix el treballador durant el temps i en el lloc de treball. Aquesta presumpció s’ha aplicat per la jurisprudència a processos patològics que tenen una gènesi o etiologia no professional però que es manifesten en forma d’episodi crític, amb lesió d’un òrgan intern, al lloc i temps de treball (infarts, ictus, inclosa l’angina de pit). El que passa és que el criteri judicial també ha assenyalat que aquesta presumpció d’accident de treball no és aplicable als episodis simptomàtics de malalties sense haver-hi lesió corporal, i que no s’aplica “per alteracions de la salut, perquè seria tant com qualificar d’accident tota malaltia comuna sobrevinguda en el lloc i temps de treball (una grip, una colitis, etc.). No és així: s’ha de provar la relació de causa a efecte entre treball i alteració de la salut. Tal criteri s’observa a la sentència del Tribunal Suprem de 24 de maig de 1990 que afirma que no es pot qualificar com a accident de treball qualsevol malaltia comuna que sobrevingui al lloc i temps de feina, si no es prova que deriva directament d’ell”. En el cas de la grip, les resolucions judicials han considerat que constitueixen una contingència comuna i no professional que deriva d’un procés inespecífic causat per agents ubics, no podent determinar-se que l’entorn laboral va ser l’origen del contacte infecciós: “en el període epidèmic el virus circula per una gran varietat d’ambients en els quals n’hi ha persones i activitats molt diverses, que són contagiades no per l’exercici de la seva professió sinó per aquesta ubiqüitat i circulació de l’agent biològic”.

En relació a la Covid-19, sembla clar que el contagi o l’aïllament asimptomàtics no poden ser qualificats d’accident de treball. La qualificació d’accident de treball no seria viable en tots els casos de contagi sinó en els casos simptomàtics. I també caldrà veure si es fa una interpretació extensiva de la presumpció legal aplicant-la en aquells casos on consti que els símptomes (tos, mal de coll, dificultat respiratòria, febre, etc.) es van manifestar en el temps i al lloc de treball.

Una de les conseqüències de ser situacions assimilades el contagi o l’aïllament i de no tenir pròpiament la consideració d’accident laboral és que no hi ha la possibilitat d’aplicar responsabilitat empresarial amb relació al recàrrec de prestacions per falta de mesures de seguretat en el treball, ni responsabilitat civil patronal pels danys i perjudicis derivats del contagi de la malaltia. En sentit contrari, la qualificació d’accident de treball obre la possibilitat d’imputar a l’empresa aquestes responsabilitats si se’n deriven resultats lesius. Però aquesta eventualitat ja era possible amb el marc legal vigent i no és fruit de cap innovació legislativa provinent del Reial Decret Llei 13/2020.

En tot cas, cal recomanar a les empreses que tinguin una actitud proactiva amb els seus serveis de prevenció, interns o externs, per tal de seguir el “Procediment d’actuació per als serveis de prevenció de riscos laborals enfront de l’exposició al SARS-CoV-2“ que publica el Ministeri de Sanitat, i que extremin el cel en l’aplicació de les mesures de prevenció, organitzatives i de protecció personal que en el dit Procediment s’estableixen amb successives actualitzacions.

 Així mateix cal destacar que l’empresari també pot exigir als seus treballadors que compleixin amb les mesures de seguretat que a conseqüència d’aquesta pandèmia estableixi el servei de prevenció propi o aliè de l’empresa. Estem en un moment de corresponsabilitat, ara més que mai, les mesures de protecció de la salut de les persones treballadores s’ha d’exigir a les dues parts implicades. L’empresari ha de donar a les persones treballadores els EPIs i mesures de protecció adients i l’altra part ho ha de complir de forma estricta, el mal ús per part de les persones treballadores dels EPIs pot ser font de contagi, qualsevol incompliment de les mesures de distanciament o higiene pot ser l’origen de la malaltia, per tant l’exigència s’imposa també a la persona treballadora que ha de complir amb les instruccions de prevenció i seguretat de l’empresari. Cal recordar que davant d’aquests incompliments per part dels treballadors es poden aplicar mesures disciplinàries, es pot exigir al treballador que compleixi i en cas que no segueixi els protocols se’l pot advertir i fins i tot arribar a sancionar no només com mesura correctora sinó també per deixar constància que el contagi pot ser per imprudència de la persona treballadora i no per negligència de la persona empresària.