Novetats en matèria d’extinció de contractes d’obra i servei

04 gener 2021

El passat 29 de desembre de 2020 es va dictar per part del ple de la Sala Social del Tribunal Suprem sentència en unificació de doctrina que resol un recurs en matèria d’extinció de contractes d’obra i servei determinats, i que modifica el criteri jurisprudencial seguit fins a la data.

Per la transcendència del pronunciament judicial, a continuació procedim a contraposar el criteri seguit fins ara amb el de la resolució del Tribunal Suprem, el qual marca jurisprudència per a eventuals pronunciaments judicials futurs.

Fins a la data, el criteri seguit per la jurisprudència del Tribunal Suprem admetia la formalització de contractes d’obra o servei determinats quan l’objecte d’aquests era prestar serveis com a adjudicataris d’una contracta perquè, efectivament, es produïa una necessitat de treball temporalment limitada per l’empresa i objectivament definida, circumstància que les dues parts coneixien al moment de formalitzar al contracte.

El problema que sorgeix d’aquesta interpretació és que, d’acord amb el criteri del Tribunal Suprem, desvirtua el que es consigna a l’article 15.1.a) de l’Estatut dels Treballadors, ja que no és poc habitual que hi hagi empreses l’objecte de les quals sigui precisament el de prestar serveis que altres empreses externalitzen i, a més, també és habitual que aquest tipus de contractes mercantils d’externalització de serveis es prestin sense solució de continuïtat, és a dir, que la seva finalització, si bé està determinada, es torna remota.

Sobre la base d’aquesta consideració, la sentència del Tribunal Suprem entén que no és lícit recórrer a aquest tipus de contractació temporal quan l’activitat de l’empresa no és altra que la de prestar serveis per a tercers, i que en atenció al que regula l’article 15.1.a) de l’Estatut dels Treballadors, el qual posa l’accent en l’autonomia i substantivitat dins de l’activitat de l’empresa, en aquest tipus de supòsits no és possible seguir admetent la contractació temporal perquè l’objecte d’aquests contractes no té ni autonomia ni substantivitat pròpia dins de l’activitat, ja que l’objecte de la contracta és, precisament, l’activitat ordinària, regular i bàsica de l’empresa.

Per tant, la temporalitat de la duració del contracte mercantil amb el client no pot seguir sent justificació de la temporalitat en la contractació, sinó que la duració determinada d’un contracte es justificarà en la particularitat de l’obra o servei, en la mesura que aquesta pugui ser considerada aliena a l’activitat habitual de l’empresa, i, per tant, no permanent.

 

Per a una informació ampliada de la sentència:

Antecedents:

Aquesta sentència en unificació de doctrina resol el recurs plantejat contra la Sentència del TSJ de Castella-La Manxa núm. 87/2017, la qual resol, al seu torn, el recurs de suplicació interposat contra la Sentència del Jutjat social núm. 2-bis de Ciudad Real.

Al Jutjat Social se li va plantejar la següent controvèrsia:

Un treballador va ser contractat en virtut de contracte d’obra o servei determinat en data 01/03/2000, consignant al contracte de treball en el moment de la seva formalització l’objecte pel qual se’l contractava, que consistia a prestar serveis de manteniment a una tercera empresa.

Després d’una subrogació per canvi en l’empresa adjudicatària i d’una modificació de l’objecte del contracte per ampliació del servei a prestar, finalment el contracte d’obra o servei del treballador és extingit en data 31/08/2015 per finalització dels serveis pels quals havia estat contractat.

Davant d’aquesta extinció, el treballador va demandar l’empresa sol·licitant que es reconegués la nul·litat de l’acomiadament, i subsidiàriament la seva improcedència.

Analitzats els antecedents, el Jutjat Social va estimar parcialment la demanda interposada pel treballador, entenent que l’acomiadament efectuat era procedent i que la relació laboral no podia ser considerada com a indefinida, però que la indemnització que havia d’abonar l’empresa era superior, per una particularitat del conveni col·lectiu d’aplicació.

El treballador va interposar llavors recurs de suplicació contra el referit pronunciament, i el TSJ va revocar la sentència d’instància i va entendre que la relació laboral sí que s’havia de considerar com a indefinida, per la qual cosa el cessament contractual s’havia de considerar com un acomiadament improcedent, condemnant l’empresa a pagar la indemnització corresponent o a readmetre el treballador en les mateixes condicions laborals prèvies a l’extinció.

L’empresa interposa el recurs de cassació en unificació de doctrina en entendre que el contracte d’obra o servei no pot ser considerat en frau de llei, i per tant indefinit, perquè aquest sempre ha estat vinculat al contracte mercantil mitjançant el qual es prestaven serveis de manteniment a una empresa tercera, per la qual cosa l’objecte temporal existeix.

 

Criteri del Tribunal Suprem:

En primer lloc, cal destacar que en el present supòsit no és aplicable el que disposa l’article 15.1.a) de l’Estatut dels Treballadors, que limita la duració d’aquest tipus de contractes a tres anys, ja que en virtut de la Disp. Trans. 1a de la Llei 35/2010 els contractes temporals concertats amb anterioritat a la promulgació d’aquesta norma se segueixen regint per la normativa vigent en la data de formalització del contracte, pel que en el present supòsit, com que el contracte és de l’any 2000, no s’aplica la limitació temporal de l’Estatut.

A continuació, l’Alt Tribunal entén que “perquè un contracte sigui veritablement temporal, no n’hi ha prou amb l’expressió en el text del mateix de tal caràcter temporal o de duració concreta que se li assigna, sinó que ha de complir inexorablement amb tots els requisits i exigències que la llei imposa”. Aquests requisits consisteixen en:

  • L’obra o servei que constitueix l’objecte del contracte ha de tenir autonomia i substantivitat pròpia dins de l’activitat laboral de l’empresa, és a dir, no es pot fer ús d’aquest tipus de contracte quan l’activitat a realitzar és la pròpia de l’empresa.
  • La seva execució, encara que limitada en el temps, ha de ser de duració incerta.
  • Al contracte s’ha d’especificar amb precisió l’obra o servei objecte.
  • En el desenvolupament de la relació laboral, el treballador ha d’estar ocupat en l’execució d’aquestes tasques i no en funcions diferents.

Tenint en compte que, en el present supòsit, l’objecte del contracte temporal és precisament l’activitat ordinària de l’empresa, no es pot acceptar que es donin tots els requisits anteriorment referenciats, de manera que no es pot justificar una contractació temporal pel simple fet que la prestació de serveis per part de l’empresa a tercers està limitada en el temps, atès que existeixen altres mecanismes legals per adaptar la plantilla a les necessitats de l’empresa.

Compartir: linkedin share button
Xat de PIMEC
Selecciona un departament
Un moment si us plau.