És possible exigir proves diagnòstiques de detecció del SARS-CoV-2 a les persones treballadores?
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar la sentència 390/2021 en què es discutia la procedència o improcedència de l’acomiadament disciplinari d’una persona treballadora per no haver volgut realitzar les proves diagnòstiques per a la detecció del SARS-CoV-2.
La persona treballadora, advocada i, per tant, considerada com a personal de servei essencial en virtut del que establia el Reial Decret-llei 10/2020, es trobava prestant els seus serveis en modalitat de treball a distància a la seva segona residència, a Valladolid, des del passat 13 de març de 2020. Habitualment duia a terme la seva activitat de manera presencial en el centre de treball ubicat a la ciutat de Madrid.
L’empresa, en la condició de servei essencial que explota i amb vista al retorn progressiu al treball presencial, va remetre citacions a les persones treballadores perquè compareguessin en un laboratori d’anàlisis clíniques ubicat a Madrid a l’efecte de realitzar les proves diagnòstiques per a la detecció del virus COVID-19. La persona treballadora, trobant-se a Valladolid, va negar-se a desplaçar-se a Madrid, ja que ho considerava desproporcionat atès que podria fer-se les proves a la localitat on residia. Després d’intercanviar comunicacions i de ser citada en dues ocasions a Madrid, va procedir a fer-se la prova de diagnòstic a Valladolid.
En aquest context entén el Tribunal Superior de Justícia de Madrid que la negativa de la treballadora no comporta una desobediència de les ordres de l’empresa que justifiqui i constitueixi, directament, una causa d’acomiadament, ja que la desobediència ha de tenir una entitat suficient que s’evidenciï amb una clara voluntat d’incompliment dels deures i obligacions a què està vinculada la persona treballadora i, en aquest cas, la negativa al desplaçament no ha comportat en cap cas un risc per a la plantilla.
Tot i declarar-se que l’acomiadament disciplinari és improcedent per falta de causa que el justifiqui, cal prestar atenció al tracte que el tribunal dona sobre l’ordre de diagnosi del SARS-CoV-2 en personal laboral de serveis essencials. Recorda el Tribunal que, si bé la vigilància de la salut de les persones treballadores és de caràcter voluntari, aquest no és un dret absolut i ha de cedir en aquelles situacions en què calgui verificar l’estat de salut de les persones treballadores per a verificar que no constitueixen un risc per a elles mateixes, les persones que formen la plantilla o terceres persones amb qui es tingui relació en el desenvolupament de l’activitat.
En aquest sentit, el tribunal reconeix l’obligatorietat de les proves mèdiques de diagnosi del SARS-CoV-2 en el present supòsit de personal laboral en serveis essencials, ja que es consideren necessàries i absolutament justificades per a poder procedir a una incorporació presencial segura i, de fet, estaria justificat d’acord amb el que es preveu en els articles 7.1.b) i 10 del RD 463/2020, pel qual es va declarar el primer estat d’alarma.
Per a més informació:
Marc Bueno - Departament Jurídic de PIMEC
934964500 - mbueno@pimec.org
